Rel i Llamp - octubre 2018

16/10/2018

— Carta Aberta da Escola Brasileira de Psicanálise em defesa da Democracia.
— Les discours qui tuent. Forum Zadig en Belgique - Gil Caroz.
— Llaços grocs - Miquel Bassols.
  

Rel i Llamp — Els nostres col·legues de l'Escola Brasileira de Psicanàlise (EBP) han fet un crit d'alarma internacional. De nou és possible que unes eleccions "democràtiques" , i en un país que es defineix com una República federal, portin al poder un discurs mortífer i xenòfob, de tall marcadament feixista, encarnat ara en la persona de l’ultradretà Bolsonaro. És un discurs enverinat, que s’amaneix amb salsa de mel i que alimenta el malestar creixent quan l’autoritat política fa aigües davant dels poders fàctics i dels lobbys econòmics. Cal dir que els esdeveniments socials i polítics dels darrers anys al Brasil anticipaven aquesta possibilitat i que eren pocs a avisar-ne les nefastes conseqüències. L’opinió pública internacional es mostra sovint ben adormida davant de l’ús indiscriminat i autoritari del poder quan la política li sostreu la seva d’autoritat, la seva posició de subjecte de la paraula irrenunciable. En temps d’una democràcia minvant és més certa que mai aquella màxima lacaniana segons la qual la impotència per a sostenir una pràctica es rebaixa sovint en l’exercici del poder. Ens correspon als psicoanalistes, no només fer-nos ressò d’aquests crits d’alarma sinó també i sobre tot de fer una lectura crítica i una interpretació d’aquest tret de la subjectivitat de la nostra època. Publiquem aquí la carta oberta que les instàncies de l’EBP i la Movida Zadig al Brasil, “Doces Bárbaros”, ens han fet arribar. 
 
D’altra banda, els nostres col·legues de Zadig-Belgique anuncien un proper Forum europeu amb el tema “Discursos que maten” que se celebrarà a Bèlgica el proper 1 de desembre. Hi som tots convidats. Europa no és avui, en efecte, aliena als efectes d’aquesta revifalla dels discursos autoritaris i segregadors. De nou els psicoanalistes som convocats a commoure i interpretar l’opinió pública quan es mostra adormida davant d’aquest “discursos que maten”.
Publiquem el text de presentació del Forum que el nostre col·lega Gil Caroz demana de difondre per la xarxa Zadig. Podreu trobar més informació al Web del Forum.

Last but no least, la situació a l’Estat espanyol pel que fa al símptoma Catalunya no augura res de bo. Un any després de l’empresonament de Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, res indica que el recurs constant a una legalitat cada cop més buida pugui resoldre el conflicte. El silenci, escruixidor, de la intel·lectualitat espanyola indica el grau de complicitat de bona part de l’opinió pública i de degradació d’un debat cada cop més urgent. Els llaços grocs són sens dubte un signe més de la impossibilitat que aquest debat estigui a l’altura de les circumstàncies. Des de Rel i Llamp seguirem fent-nos-en ressò.

 

  

Carta Aberta da Escola Brasileira de Psicanálise em defesa da Democracia
 

Estamos a algumas semanas do segundo turno de uma eleição que incidirá sobre os alicerces da nossa República e mais radicalmente, implicará em uma escolha entre o ódio ou a democracia, entre o espírito das leis ou uma violência sem freios. No vácuo de uma crise da política representativa e de uma perda de confiança nas instituições, uma parte significativa da população brasileira dá vazão a um discurso de ódio que passa a proliferar na cena social, trazendo consigo expressões típicas do fascismo, tais como a intimidação, o fanatismo e o terror. A instauração deste discurso em toda a sua virulência no laço social e no espaço público, implicam num retrocesso sem precedentes em relação aos avanços que o regime democrático ensejou em suas três últimas décadas no Brasil. Este veio autoritário e dogmático que desponta na subjetividade da época requer, urgentemente, leitura e interpretação.

A democracia assume uma relação direta com a vida, pois, como a psicanálise nos ensina, é atravessada pelos acontecimentos contingentes que marcam a história política de um povo. Cabe a nós, psicanalistas, continuarmos a dar lugar às palavras e aos atos que honram nossos laços com a democracia e com as liberdades públicas. Estes são os propulsores do desejo que esta carta aberta subscreve, como consequência da fala e da presença dos numerosos membros da Escola Brasileira de Psicanálise que participaram da Conversação “Psicanálise e democracia”, promovida pela Movida Zadig-Brasil/ “Doces e Bárbaros”. Uma manifestação enquanto Escola, portanto, só poderia advir da prática da conversação como ato político, e como consequência de uma elaboração provocada, neste momento de crise. Assumir a defesa da democracia neste difícil e grave momento da história de nosso país, exige instaurar uma base permanente de mobilização e diálogo com os núcleos esclarecidos da sociedade civil, por meio de nossa Rede de Política Lacaniana, La Movida Zadig-Brasil. Esperamos que nos próximos dias os movimentos e as forças políticas que se abrigam no mais autêntico espírito republicano, saibam proteger e defender a democracia. A Escola Brasileira de Psicanálise reafirma a sua veemente defesa destes valores fundamentais, e seu repúdio aos discursos de ódio, que promovem a ruína da sociedade e da cultura, e cujos resultados, a história nos ensina, são um empuxo rumo à catástrofe, ao pior.

Jésus Santiago (Responsável pela Movida Zadig-Brasil/ “Doces Bárbaros”)
Lucíola Freitas de Macêdo (Presidente da EBP)
Luiz Fernando Carrijo da Cunha (Diretor da EBP)

 

 

LES DISCOURS QUI TUENT

Forum européen organisé par Zadig en Belgique
Université Saint-Louis, Bruxelles
1 décembre 2018
 

Forum Européen organisé par les psychanalystes de Zadig en collaboration avec le Réseau Interdisciplinarité-Société (Ris) de l’Université Saint Louis, avec le soutien de l’Ecole de la Cause freudienne (ECF) et de la New Lacanian School (NLS), et sous les auspices de l’EuroFédération de psychanalyse (EFP).

Tout le monde, si une telle expression est soutenable, voudrait sans doute que les camps de concentration nazis ne soient qu’une horreur sans lendemain. Le Dr Lacan était pour sa part sans illusion et considérait au contraire que leur émergence, qui a fait rupture dans l’Histoire, représente la réaction de précurseurs par rapport aux remaniements sociaux engendrés par la mondialisation et provoqués par la science. « Notre avenir de marchés communs, écrivait-il, trouvera sa balance d’une expression de plus en plus dure des procès de ségrégation ».[1] Aujourd’hui, en Europe, nous y sommes. L’effacement des frontières géographiques et culturelles a comme pendant une escalade des énoncés promus par les ennemis du genre humain dans les années 30 du siècle dernier. Ceux-ci se sont propagés, tout en se banalisant, dans les discours ambiants qui fondent le lien social. La conséquence en est un rejet radical de l’étranger par des actions violentes et criminelles devenues quotidiennes.

Il y a donc des discours qui tuent. Leur caractère est insidieux car ils n’ont rien de véhément. Ils n’appellent pas à la mise à mort, leur langue est lisse, politiquement correcte. Ils se présentent comme étant l’expression de nécessités incontestables écrites dans les astres. On ne dit pas qu’il faut fermer les frontières du continent et laisser les migrants se noyer dans la mer. On dit plutôt : « on ne peut pas accueillir tout le monde, n’est-ce pas ? » L’action criminelle de non-assistance à des personnes en danger est camouflée derrière une éthique légaliste : « je ne fais qu’appliquer la loi ».

Pire. Ces discours ne sont pas haineux. Ils sont froids et rationnels, opérant au nom du bien-être des nations. Les agents de ces discours qui tuent se présentent comme des grands serviteurs de l’Etat, voire même comme des héros modernes sacrifiant leur humanité pour faire leur devoir. Ils prétendent qu’ils ne font que dire et faire ce que tout le monde pense. De fait, ils mettent les pulsions les plus meurtrières au service d’un soi-disant bien commun. Rien n’est plus facile que de mobiliser ces pulsions puisqu’elles font partie de notre humanité. Mais en faisant appel à ce mal qui est en chacun de nous, c’est la dimension éthique qui est bafouée. Car le fait que nous pouvons tous avoir des fantasmes assassins ne justifie pas de les faire passer à l’acte.

A se laisser endormir par ces discours qui banalisent le pire, grand est le risque de s’en rendre complices. Lors du Forum européen du 1er décembre 2018, nous tâcherons de les débanaliser en montrant leur portée diabolique. Ces idéologies qui se prétendent neutres, mais qui sont criminelles dans leurs conséquences, ne peuvent pas compter parmi les éléments légitimes de la démocratie. Il s’agit donc de produire un discours qui résiste et combat les discours qui tuent.

[1] Lacan J., « Proposition du 9 octobre 1967 sur le psychanalyste de l’École », Autres écrits, Paris, Seuil, 2001, p. 257.

Gil Caroz
Pour le Comité d’organisation du Forum.
 

Llaços grocs
Miquel Bassols

A Manuel de Pedrolo

“És molt senzill: deixeu de donar-hi més sentit”. El missatge començà a circular per les xarxes i els carrers fins fer-se viral, aprofitant ell mateix els mitjans habituals de propagació del sentit, les anomenades “xarxes socials” i els carrers per on s’havien transmès aquells dies tants “fakes” i mitges veritats, tantes altres consignes i denúncies, tantes altres convocatòries i imperatius. No anava signat, encara que sí curosament marcat per unes cometes, com si fos la cita d’un aforisme conegut o també, potser, el fragment d’una simple conversa quotidiana en un bar. I amb la precisa escansió dels dos punts que duplicaven el subjecte de l’enunciació, un dir que s’afirmava de manera tan contundent com anònima. “És molt senzill: deixeu de donar-hi més sentit”. Com si hagués sorgit del no-res, el missatge pul·lulava ara per tot arreu multiplicat en papers i pantalles, en rodones i en itàliques, en negretes i en versals.

No deia a què, a què no s'hi havia de donar més sentit, si a la vida o a la mort, si a les paraules d’amor o a les queixes del veí, si a aquell obscur malson de la nit anterior o a la lluminosa frase llegida tot just abans d’adormir-se, si a les notícies dels diaris o als discursos polítics televisats que aquells dies, certament, s’havien tornat tan insensats. De manera que a alguns no els va costar gens de complir de seguida l’estranya consigna. Ella mateixa semblava, de bon començament, un missatge igualment insensat, despenjat de vés a saber quin context, quina realitat de la qual semblava definitivament exiliada. Cadascú podia interpretar-la a la seva manera i qualsevol altre d’una manera contrària. Però tots segons el lloc i el moment en què la llegien.

I començà ben aviat a constatar-se el seu ràpid contagi. Succeí com en una d’aquelles matinades d’estiu a l’alta muntanya, quan les boires espesses van esvaint-se lentament sense que puguem saber exactament en quin moment comencem a veure aquell bosc o aquella penya, en quin moment la vall es torna vall i el cim es torna cim. Més encara, fou com el lent i imperceptible creixement de l’heura que un bon dia treu el cap per la finestra sense haver-se anunciat abans, un salt qualitatiu que cap suma de quantitats podia fer previsible, aquell gra de sorra incomptable que s’afegeix als altres i a partir del qual tots s’ordenen de cop en una pila, en una sola pila de grans de sorra que no existia fins aleshores. De la mateixa manera, a poc a poc, però també de cop, l’espessor i l’opacitat de la consigna s’apoderà de la ciutat i l'extra-radi, fins abastar cada realitat i cadascun dels seus sentits, i li donava aquell toc irreal i sense sentit que produeixen els moment de major lucidesa en l’ésser que parla.

Algú, davant de l’impacte creixent del missatge, començà la seva anàlisi lingüística per tal d’intentar trobar el quid  a l’epidèmia. Era sens dubte un enunciat performatiu, d’aquells que fan allò que diuen, a l’estil d’un “et juro que” o “s’obre la sessió”. El fet, però, de ser un missatge escrit i no dit efectivament per algú, deixava el seu tret performatiu suspès al recorregut de la seva pròpia lletra. Depenia doncs —encara més que si fos una frase dita— del lloc i del moment en què era llegida. Exercia d’aquesta manera el seu efecte en silenci —heus ací la seva malèfica virtut—, a l’estil de la carta robada del famós conte d’Edgar Allan Poe. Només quan era llegida foradava el sentit que fins aleshores havia fet consistent la realitat. En qualsevol cas, l’anàlisi pragmàtica —la disciplina de la lingüística però també l’escola filosòfica seguida per Hilary Putnam o William James— arribava de manera indefectible a la paradoxa de la pròpia enunciació del missatge: calia no donar-li més sentit, cap més del que tenia, si és que en tenia algun. I en això assolia la seva força i el seu efecte de regueró de pólvora.

La segona persona del plural —“deixeu”— donava també per a una subtil anàlisi. Per què s’adreçava a un “vosaltres” i no pas a un “tu”? Per què s’adreçava a un grup i no a la particularitat de cadascun dels seus membres? La consigna prenia així el grup en la seva qualitat de subjecte, d’un subjecte transindividual, com una entitat que, tanmateix, cadascun dels individus particulars podia reconèixer. De fet, era la consigna qui els havia constituït ja com a grup, un grup entès aleshores com un subjecte singular, més enllà de la particularitat de cadascun dels seus membres. Tot seguint el curs de l’epidèmia, era en la consigna, convertida en contrasenya, com es reconeixien els uns als altres, com aquell gra de sorra de més, aquell més un, els ordenava de cop en un grup. I tanmateix, també el descompletava tot seguit en el seu sentit: “Deixeu de donar-hi més sentit”. La paradoxa, de nou.

I aquest “més”, però, què volia dir aquest “més”, precisament? ¿No donava ja per suposat un sentit previ, un sentit al qual calia no donar-hi cap més sentit, cap altre sentit? ¿No era una concessió —petita, però concessió al capdavall— a la mica de sentit inevitable amb què sostenim la dura realitat? ¿O era més aviat la mica de sentit que queda després de no donar-hi ja cap “més” sentit, cap més del que tenia i que es mostrava aleshores com una mica massa poc, com un “menys” finalment? Sí, així era, així era com aquest “més” esdevenia, també de cop, un “menys” de sentit per una estranya i astuta operació lògica. Així era com assolia el seu poder contagiós en contra de tota suggestió. I el “menys” s’anà afirmant d’aquesta manera com un plus en l’epidèmia, un plus al qual s’anava afegint algú més cada vegada, cada vegada més. I cada vegada eren més a deixar de donar-hi més sentit. Més sentit a què? Al sentit, precisament, a aquest sentit del qual es nodreix la pura i simple segregació de l’altre en una suggestió compartida per tots els qui pensen —sempre religiosament— que no són l’altre.

I així els llaços deixaren de tenir ja cap sentit —ni els grocs ni els que anomenem, sempre amb un eufemisme, socials— per a no donar-los més sentit, cap més sentit.

I així alguns irresponsables polítics deixaren de ser una mica més religiosos i entengueren finalment, abans de veure’s definitivament anorreats per un desert de grans de sorra, que no tenia cap sentit de seguir mantenint els altres —perquè sempre n’hi haurà d’altres— a la presó.

Nota: La dedicatòria a l‘escriptor Manuel de Pedrolo queda explicada a partir d'aquest text.

Rel i Llamp - setembre 2018

13/09/2018

— La potència d'escoltar les subtileses humanes
— La fragilitat dels dret humans
— Trobada amb Jordi Palou-Loverdos
— Memoria histórica

Rel i Llamp — Reiniciem l'activitat després de les vacances d'estiu. La trobada el passat mes de Maig de Rel i Llamp amb l'advocat Jordi Palou-Loverdos va deixar-nos un seguit de qüestions ben interessants, no només per repensar què és avui un Estat de dret, què és l'estat del benestar i els drets humans, sinó per llegir millor els esdeveniments polítics i socials que estem vivint aquest darrer any al nostre país. Van aquí unes ressenyes sobre la seva intervenció i una nota sobre el tema de la memòria històrica. El debat segueix obert. 

La potència d'escoltar les subtileses humanes

Iolanda Ferreres i Sebastià

D’acord amb la tònica de conversa que constitueix Rel i Llamp, a finals del passat mes de maig, a la seu de la CdC, vàrem rebre l’advocat, mediador, i consultor  en conflictes nacionals i internacionals, Jordi Palou-Loverdos. Animats pels molts interrogants sobre  la política que vivim actualment al nostre país, trobàrem una suggerent proposta titulada “drets humans, conflictes, el benestar i el ben ésser”.

“Aquesta conversa seria possible a molts llocs del planeta?” Així és com el Sr. Palou-Loverdos encetà la seva intervenció.  Amb aquesta senzillesa tocava de rel allò del que venia a parlar i que és fonament per la resolució dels conflictes polítics: la llibertat de la paraula, els drets humans, i l’estat de dret. De cop, d’una sola llampegada, impactava en els cossos atents de la sala on ressonaven qüestions del ser  travessades de dintre a fora i de fora cap a dins. A partir d’aquí prengué la paraula recorrent  fets històrics a nivell mundial i llegint-ne, en termes de  política interior i exterior, conseqüències que se n’havien produït en la població civil. D’aquests efectes en els sers humans, impressionava conèixer algunes dades que ens poden passar desapercebudes sense aquella lectura puntuada que mostrava molt bé l’estretíssima i forta relació entre la política i la vida. Des de mitjans del segle passat amb la declaració dels drets humans, passant per la posterior caiguda del mur de Berlín, i arribant als nostres dies, el món ha començat una transformació amb l’esperança de més llibertat, establint acords internacionals pel reconeixement de la integritat física, la prevenció del genocidi, la possibilitat que  un Estat Nació pugui investigar crims contra la humanitat fora de les seves fronteres...

En  parlar-nos d’algunes de les seves experiències en resolució de conflictes polítics, vàrem veure  que en cap cas estava escrit com  intervenir i que el que l’orienta en aquest fer és el seu desig de que les parts s’apropin, es trobin i puguin dialogar. Donava compte molt bé de com les polítiques, tant a gran escala com les més privades, tenen efectes directes unes en les altres i, més encara, com no és possible fer política si no pot escoltar-se  el més particular. Allò que fa conflicte en la vida de cadascú és exponencial  en els seus efectes en l’entorn, i  necessita de l’ús de la paraula lliure per  fer-ne alguna cosa. Hi ha una crisi dels Estat Nació actuals i anem cap a un canvi de paradigma. El poble, amb una estratègia no violenta, és cada vegada més conscient que l’estat del benestar no funciona, i ara ja vol una altra cosa: “ser un millor sistema,  una millor democràcia, ...”. Hem començat a anar cap a una nova constitució de l’Estat, la del ben-ésser.

Una darrera nota sobre aquell vespre conversant amb el Sr. Palou-Loverdos, m’agradaria fer-la respecte el seu relat d’una  Audiència Memorial, on del que es tracta és d’afavorir l’expressió d’allò viscut i d’escoltar  les experiències amb el reconeixement i dignificació de les víctimes.  Allí es trobaven descendents de soldats de la 2ª guerra mundial. Entre tots ells, dos néts, fills de fills d’homes que havien lluitat en bàndols contraris, asseguts l’un vora l’altre. Un d’ells era de la nissaga de qui havia matat l’avi de l’altre, anys enrere. Com engegar una conversa quan algú ha sofert tant, i quan d’entrada hi ha tant poques expectatives de trobar-se? Ens explicava l’efecte pacificador i de vida que va tenir per ells aquell acte. Hi havia una voluntat de reconèixer la diferència, i el desig d’una altra cosa.

Ens va tocar fent-nos veure com el més singular i íntim del Subjecte  és polític. La vida és política de dintre i de fora , no solament del Subjecte sinó també  de l’entorn social, públic i polític; i és per això que escoltar la condició humana té un efecte exponencial en la comunitat.

La fragilitat  dels drets humans

Neus Carbonell

Dimecres 30 de maig, Rel i Llamp va convidar Jordi Palou-Loverdos a una conversa que duia en el títol un enigmàtic neologisme del qual suposàvem, com va ser, que donaria la clau de volta de la intervenció d’aquest més que qualificat defensor dels drets humans. Així, d’entrada, us avanço la conclusió final: en el vincle social contemporani avui nia un símptoma, l’aposta pel ben-ésser més enllà del benestarque va ser l’ideal de les generacions anteriors. És això el que es veu en els actes d’activisme que sorgeixen més o menys espontàniament: des de la gent que arrisca vida i recursos contra els seus propis estats per salvar vides a la Mmediterrània, fins a les organitzacions civils que organitzen manifestacions des de la decidida estratègia de la no-violència.

Palou-Loverdos va deixar-nos algunes pinzellades sobre el que és característic de l’entramat social, econòmic i polític contemporani: la dissolució dels estats-nació, el poder de les grans multinacionals en la geopolítica, l’augment imparable de desplaçats—amb la xifra de 60 milions d’exiliats al món. Però també l’augment del nivell de consciència que explica aquest nou paradigma que va del benestar al ben-ésser.

De fet, va començar subratllant que la reunió que celebràvem és avui dia impossible a molts llocs del món perquè està emparada en el dret de reunió i en la llibertat d’expressió. Després, va fer un breu repàs històric per entendre la situació política que va portar a la declaració dels drets humans després de la segona guerra mundial i que és la base de les democràcies, especialment,a Europa. Una conclusió va quedar ben clara: hi ha una fragilitat dels drets humans contra el monopoli de la violència que tenen els propis estats i, actualment, contra la ingerència de les multinacionals.

Palou-Loverdos, que va ser director del Memorial Democràtic, va dedicar part de la seva intervenció a parlar dels crims contra la humanitat, de la prevenció de la tortura, de la justícia universal, de la memòria històrica i de la importància de la mediació allà a on la llei no pot arribar. Finalment, va dir, per a la pau és necessària la reconciliació, per a la reconciliació la conversa i per a la conversa la presència dels cossos.

D’aquell vespre, una conclusió final: la llei en els estats democràtics està a favor de la mediació i de la conversa. Palou-Loverdos en va donar un exemple: la Constitució espanyola del 78, que va exercir una funció mediadora. Amb Lacan ho sabem llegir: la llei és el pacte simbòlic que diu "no" al gaudi i "sí" al desig. Fer escoltar el desig de democràcia és el que Zadig està fent des dels diferents punts de la xarxa. La conversa amb Palou-Loverdos va ser-ne una altra, i ben valuosa, aportació.

Trobada amb Jordi Palou-Loverdos

Miquel Bassols

El passat dimecres 30 de maig Rel i Llamp va trobar-se amb Jordi Palou-Loverdos de qui vam escoltar una molt interessant intervenció sobre el tema “Drets humans, conflictes, ben-estar i ben-ésser”. Després de la seva exposició, que va partir d’una perspectiva històrica per anar aterrant a l’actualitat de la conjuntura europea, espanyola i catalana, va establir-se una intensa conversa. Jordi Palou-Loverdos és advocat, mediador i consultor nacional i internacional en resolució de conflictes, exdirector del Memorial Democràtic, membre col·legiat de l'International Criminal Bar (ICB), coautor d'un informe detallat de violacions de drets cívics i polítics a Catalunya durant el mes de setembre de 2017 adreçat a l'Alt Comissionat de Drets Humans de l'ONU i al Comissari de Drets Humans del Consell d'Europa. Va tenir una intervenció especial en la resolució del conflicte produït a Ruanda amb del genocidi de l’any 1994 per faccions d’hutus contra els tutsis.

Dues idees principals que hem extret de la interessant conversa mantinguda amb Jordi Palou-Loverdos:

1. El benestar, deia, és “el vestit” del subjecte però no pas l’ésser del subjecte mateix. La reivindicació d’un estat del ben-estar, cada cop més malmès i en entredit per les polítiques i conjuntures socials actuals, no és doncs equivalent al ben-ésser del subjecte on cal sostenir el fonament dels drets humans. Així es reparteixen per a nosaltres dos registres diferents: el registre del Jo per una banda, el de les reivindicacions de les identitats i del seu benestar, i el registre de l’ésser del subjecte que sempre és a la recerca d’una nova identificació. El benestar no ens assegura mai el benésser. És aquí on trobem, especialment en les noves generacions, un desacord cada vegada més evident amb les formes de gestió social i política dels conflictes. Tota mediació possible en els conflictes sorgits d’aquesta tensió entre benestar i benésser ha de prendre el doble camí de la llibertat d’expressió i de l’escolta. Dit d’una altra manera, només per un ben-dir pot fer-se escoltar el benésser del subjecte, sempre diferent i en tensió amb els principis del seu benestar. Dit d’una altra manera encara, el principi del plaer del benestar del Jo sempre entra en contradicció amb el més enllà del principi del plaer on rau la identitat d’ésser del subjecte. Només a través d’una conversa fundada en la singularitat d’aquest benésser podem orientar-nos en un ben-dir que, segons la fórmula lacaniana, no diu mai on és el Bé suprem.

2. La constatació que, pel que fa als conflictes polítics i socials actuals, assistim a l’emergència d’un “nou paradigma” on es fa necessari un nou equilibri entre nivells d‘exercici del poder, on les regions i les ciutats tenen més possibilitats d’acció que no pas els Estats-nació en declivi. És la constatació de l’emergència d’una nova “subjectivitat de la nostra època”, segons els termes que Jacques Lacan va fer servir als anys 50’. És una subjectivitat que es constitueix en xarxa més que no pas en una estructura jeràrquica i que té els seus modes d’acció en iniciatives de moviments socials que generen noves realitats de discurs. És en aquest context que els Estats de dret, que tenen el monopoli de l’ús de la força del dret i de la força militar, entren a cops en conflicte amb la societat civil. La memòria històrica és aquí un dels eixos fonamentals per fer front a la impossibilitat d’establir “garanties de no repetició” dels conflictes. Afegim que el recurs únic a la Legalitat i a l’ús de la força només fa que posar de manifest la progressiva manca d’Autoritat política per a la resolució efectiva dels conflictes. 

Memoria histórica

Mario Izcovich

Si, desde Freud, nuestra disciplina enfatiza la complejidad de los mecanismos de identificación, es porque la identidad es una quimera, una pasión o una locura.
Eric Laurent, "El Extranjero éxtimo". (Lacan Quotidien Nro. 770)

Cuando vine a vivir a Barcelona hace 27 años mi primer trabajo fue hacer encuestas políticas. Me sirvió para recorrer y conocer Cataluña. En los pueblos que visitaba, a mi pregunta de ¿a quién piensa votar?, mucha gente me decía: “por supuesto que a los nuestros”, los nuestros eran los de la lista de Jordi Pujol (CiU). Eso siempre me recordaba a los votantes del peronismo en Argentina. Votaban con el corazón y la identificación. Al padre se le perdona todo.
Se hace muy difícil desligar el sentimiento de la formación política. En política se ponen en juego las pasiones.
En ese sentido elevar a Cataluña a la dimensión de síntoma en relación con Europa es una forma de dar consistencia a lo que ocurre aquí en estos últimos años. ¿De qué hablamos cuando hablamos de síntoma? ¿Síntoma para quién?
Si lo pensamos con la lógica de España sin duda lo es. El “procés” pone en cuestión la idea de España, pone en cuestión la transición, la función de aquello que une este país, la monarquía, la política (el sistema de partidos), la organización territorial.
Y a la vez, ¿cuánto hay de España en Cataluña?
Siempre me impresionó ver fotos de la entrada de las tropas franquistas al final de la Guerra Civil por la Diagonal y las multitudes recibiéndolos. ¿Y el fenómeno del 3 por ciento tan español? ¿Y la falta de memoria histórica? ¿No tiene un cariz Berlanguiano todo lo que pasó en Cataluña en los últimos meses?
Aquello que se rechaza (“nos marchamos”) es a la vez lo más familiar. No son pocos los líderes independentistas cuyas familias son originarias de otros lugares de España.
Son sólo ejemplos que ponen en evidencia que el síntoma funciona como una Banda de Moebius
Por tanto, nos preguntamos: ¿hay tal cosa llamada Cataluña separada de España?
Hablar de síntoma nos ayuda a situarnos como analistas.
Sin embargo, ¿desde donde hablamos los psicoanalistas sobre lo que pasa en Cataluña? Seamos sinceros: es muy difícil escapar a la pasión. Lo cual nos aleja del discurso psicoanalítico, y pone en cuestión las relaciones entre política y psicoanálisis. El riesgo es usar el psicoanálisis para ponerlo al servicio de la política, del discurso del amo. De manera que a mi modo de ver partimos de un imposible, que como tal sólo podemos bordearlo. Sólo podemos hacerlo si aceptamos la división subjetiva y somos menos creyentes de la idea de una identidad.
Ahora bien, cuando uno sale de España, el síntoma Cataluña pierde su consistencia. En Europa mal que le pese a muchos, no es una cuestión relevante. En cualquier caso, no se entiende.
Que la región mas próspera de España se quiera separar, no se entiende. Y obviamente nadie lo quiere. No es una hipótesis que nadie se plantee, ni que cuente con apoyos reales.
En Europa, el síntoma es otro, el de siempre: el crecimiento del populismo (Brexit, Hungría, Polonia, Alemania, Le Pen). No hay memoria. La Segunda Guerra Mundial acabó hace 70 años. La creación de la UE fue un mecanismo para contener una pulsión muy europea (leamos a Freud), la de matarse unos a otros por el “narcisismo de las pequeñas diferencias”. Al margen de la Ex Yugoslavia, han sido años de paz y prosperidad, que en los libros de historia del futuro ocuparán dos o tres líneas.
Lo que pasa en Cataluña ¿no es parte de todo esto? Efecto de la globalización, de las crisis (ver Bauman), de la caída del Nombre del Padre, una búsqueda de un rasgo mas cercano que nos una. Evidentemente todo es discutible. Yo opino que si.
Aclaro mi posición: no estoy ni a favor ni en contra de la independencia. Eso, el no tomar posición, pero no callarme, me valió que me tachen de “Unionista” y que me borren (gente del mundo intelectual) de sus blogs o paginas de Facebook, a mi hijo (nacido aquí) en la escuela lo tildaron por ello de fascista (!).
Presencié al menos tres veces conversaciones de gente que decía: “al que no le guste que se vaya”. Para mí, y lo seguí muy de cerca, claramente el “procés” tiene una lógica segregativa que, sin lugar a duda, a los analistas nos debería poner en guardia.
Convengamos en algo: No estaban, ni están dadas las condiciones para la independencia. Desde Mas en su famoso cartel publicitario emulando a Moisés se ha hecho una campaña para mantener animados a los fans del “procés” con una gran cantidad de mentiras que nadie se preocupo por cuestionar pero que a la vez nadie se creía, sin embargo, funcionaban (Paro cero, seremos Suiza, Dinamarca, Eslovenia, Israel y Rusia nos darán apoyo, votando lo lograremos, Europa nos reconocerá, a España no le quedará otra opción que aceptarnos, ahora es el momento)
Nada de esto tuvo el objetivo de acercar mas gente al proyecto. Nadie se preocupó porque con un 48,7% por ciento de votos se pusiera en marcha este “procés” (el sistema parlamentario daba mayoría). Ni que organizaciones parapolíticas (que no votamos) intervinieran activamente en las decisiones de los últimos gobiernos de Cataluña.
Me pregunto: Si de verdad se buscara la independencia, ¿se ha de hacer de esta manera? Obviamente no.
Propongo una hipótesis: El “procés” buscó fracasar. Como analistas estamos advertidos de ello. Sino ¿por qué la urgencia?, ¿por qué las mentiras?, ¿por que con una minoría? ¿Es este el destino trágico de quienes viven en Cataluña?
De lo que se trató fue de poner en marcha una revolución (no nos asustemos con esta palabra). Sin embargo, para hacer una revolución se han de hacer unos cálculos. Evidentemente hay un menos del lado de los dirigentes del “procés”. Una revolución se hace por necesidad, con sangre, con muertos. No con gente que tiene el estómago lleno. No con menos de la mitad de la población.
Los líderes de una revolución calculan, cuentan. Los líderes del “proces” son activistas tocados por la pasión de la causa pero que no han medido las consecuencias y que se sacrificaron por una causa mientras sus fans los siguen por internet. Da tristeza ver lo que les ocurre estas últimas semanas a muchos de ellos. Generan empatía. Hay algo de “pobre gente”. Me pregunto ¿en manos de quienes estábamos?
Otra prueba de que las condiciones no están dadas es que el gobierno español gobierna con el 155 y aquí no pasa nada. Hay personas encarceladas (seis meses) y aquí no pasa nada (algunas marchas y poca cosa más) Se reprimió a mucha gente y aquí no pasa nada.
Como mucho algunas personas (pocas), lucen el lazo amarillo que me recuerda demasiado a la estrella de David. El lazo se convierte en una pieza de resistencia al revés.
La vida continua con bastante normalidad. Para pensar.
Cuando se hizo el referéndum acompañe a mi hijo que quería votar. Había una larga cola y a los que tenía cerca les pregunte que votaban y por qué. Me decían que seguían a sus líderes. Les preguntaba si creían en la ruptura y me decían ya se verá. Exactamente igual que hace 27 años cuando yo hacía las encuestas. No había una reflexión seria que indique que ese referéndum no tendría ninguna validez y que a la vez excluía a mucha gente, a quienes pensaban diferente.
Es muchísima la gente que no está por la labor, por las razones que sean.
Los lideres del “procés” siempre han dirigido sus mensajes a los propios. Las perfomances de colores organizadas por las organizaciones parapolíticas (que traen reminiscencias del pasado) no tenían interés en captar más gente sino en que el “nosotros” cobre más consistencia, para eso se disponía además de una pléyade de intelectuales y comunicadores (las redes sociales han funcionado a tope) que transmitían permanentemente los mensajes. Asistí a discusiones bizarras acerca de si Cataluña debería tener ejército o no.
Sobre el uso de los significantes: ¿Los analistas no decimos nada?
A quien piensa distinto se lo descalifica diciéndole que es un fascista o unionista. El estado español es “franquista” (el grado de autonomía de Cataluña no es pensable en ningún país de Europa, veamos el ejemplo de Francia) y como si Cataluña estos años fuera el ideal de la democracia. Se crea el “nosotros y vosotros” inclusive dentro de Cataluña. Con menos del 50% de los votos se cambiaron las leyes del Parlament y eso se considera democrático. Se habla de democracia sólo si se vota en el referéndum que la ley española no contempla, esto lleva a discusiones interminables a cerca de legalidad y legitimidad. Se asocia independencia con libertad, propongo preguntar a los eslovacos o a los checos cuán libres se sienten. La libertad para ellos estaba en función de la opresión del comunismo y ahora de la economía neoliberal, no de la separación de Checoslovaquia.
Finalmente, sobre la violencia: El gobierno español reprimió de manera violenta y lo sigue haciendo encarcelando a los presos de manera preventiva. Sin embargo, lo que ocurrió en el Parlament en septiembre con el cambio de leyes fue tremendamente violento. Que no haya violencia física no significa que el “procés” sea pacífico.
Es decir, se instituyó un relato por el cual hubo una apropiación de significantes puestos al servicio del discurso del amo con la función de segregar: Estás conmigo o contra mi. Ningún matiz es posible, no hay lugar a la interpretación.
Del lado del gobierno español vemos que se ha encaminado por una vertiente autoritaria, sin lugar a duda. Esto nos afecta a todos, no sólo a los independentistas, no sólo a los catalanes. Seguir tomando la parte por el todo da alas al gobierno. Se consigue exactamente lo contrario de lo que se busca. ¿Qué alianzas se han creado estos años tanto en Cataluña como fuera para oponerse a este gobierno?
Si este gobierno, que no entiende y rechaza lo particular (síntoma) de Cataluña, sigue en mucho es debido a un fracaso de la política. También en Cataluña.
Si pensamos el “procés” como un mecanismo de repetición, lo que ha pasado estos últimos años es un fracaso (uno más) y nos quedará para la historia (ya se ha bautizado una plaza en Girona con el nombre de “1 de octubre”). Se ha hecho un flaco favor a la particularidad o singularidad catalana. La del idioma propio, la de la cultura propia, la del Factor C propio. Tengo la impresión de que esta generación renunció a eso.

 

Rel i Llamp surt del congelador

16/04/2018 Rel i Llamp surt del congelador Primers Ecos Eco del Ecos     Rel i Llamp  surt del congelador   La creació de Rel i Llamp fou decidida per Jacques-Alain Miller el dia 13 de Maig de 2017 com a grup impulsor a Catalunya de la xarxa Zadig (zero abjection democratic international group), la xarxa internacional feta de nusos per impulsar l’acció lacaniana en el camp de la política. Rel i Llamp  forma part així del seguit d’iniciatives que es desenvolupen arreu del món on les Escoles de l’Associació Mundial de Psicoanàlisi sostenen les seves activitats de formació en l’experiència comuna que anomenem l’Escola-subjecte[1]. Aquesta experiència va rebre un nou impuls, una interpretació de fet, amb la proposta escrita per Jacques-Alain Miller al seu text “Camp Freudià, Any zero”, de l’11 de Juny del mateix any. Subratllem un mateix significant, una xifra de fet, que es repeteix en les dues expressions: zero. Si ho llegim com convé, això vol dir posar de nou el comptador “a zero”, però vol dir també fer un tall, una escansió —és el terme que fem servir al camp de l’experiència analítica— per resignificar tot allò que hem comptat fins ara, tot allò que ens ha portat on som en el desenvolupament del Camp Freudià com a experiència col·lectiva des de fa al menys quatre dècades de treball. I, cal dir-ho, hem comptat molt i bé, som ara molts a comptar-nos en l’experiència analítica de l’Escola Una, també a Catalunya. És un fet, la psicoanàlisi d’orientació lacaniana és avui un moviment internacional, transnacional, translingüistic, transidentitari, que ha tingut al nostre país un dels seus camps base més importants i significatius. Hem estat punta de llança de la creació de les Escoles de l’AMP que avui existeixen arreu del món. I ho hem estat —recordem-ho— amb un posició, amb un treball, que ha estat exemple del tarannà que cal mantenir en aquesta experiència: “Se sol mencionar, per la sorpresa que produeix o per les burles que provoquen, les discòrdies i les escissions dels psicoanalistes. Cal que se sàpiga que a partir de Catalunya fou possible invertir aquest procés nefast.”[2]És el que Jacques-Alain Miller podia escriure l’any 1996 en la presentació de l’Anuari de la Secció de Catalunya de l’Escola Europea de Psicoanàlisi, després d’haver treballat amb nosaltres en la construcció d’aquella Escola que va ser el gresol de l’actual Escuela Lacaniana de Psicoanálisis a Espanya. I fou així a partir del treball sostingut de grups diversos que van saber reunir-se en un “Grup únic”. El mes de setembre passat, a partir de les indicacions de les instàncies de la mateixa ELP i de Zadig-España, vam considerar millor posar Rel i Llamp “en souffrance”, malgrat que l’espai de debat que havia obert semblava més que mai necessari. A alguns col·legues els va saber greu, no entenien per què posar en suspens un espai de treball i de debat que els semblava prou interessant. D’altres creien que no tenia sentit un nus de la xarxa Zadig a Catalunya al costat de la xarxa Zadig-España.  Convenia, a més, ajuntar forces en l’organització del XIè Congrés de l’AMP, que acaba de celebrar-se a Barcelona amb un notable èxit, i això també va ser un fet a tenir molt en compte per fer aquest pas. Així i tot, els esdeveniments polítics i socials que han anat succeint des d’aleshores ençà a l’Estat espanyol reclamaven un treball d’elaboració i de conversa en la nostra Escola. Pot haver-hi interpretacions diverses, però ningú nega ja la greu situació que vivim, especialment a Catalunya. D’altra banda, col·legues de l’Escola de Bèlgica o de França s’hi han interessat especialment: el nus de Zadig a Brussel·les, “La Compagnie d’Erasme”, ens convidava el passat mes de gener a una conversa pública sobre el tema de Catalunya i els Estats-nació d’Europa[3]; Nathalie Jaudel, membre de l’ECF, ens feia una llarga entrevista sobre el mateix tema que serà publicada pròximament. Durant aquest temps l’anomenada “qüestió catalana” s’ha vist clarament desplaçada cap a la problemàtica de la preservació dels drets civils, polítics i d’expressió. Allò que el mes de setembre passat va motivar un senyal d’alerta en un Comunicat de la Comunitat de Catalunya és ja avui un fet que demana una elaboració i una lectura per la nostra banda. És necessari preguntar-se si el discurs analític pot seguir fent la viu-viu en aquesta conjuntura. N’estem segurs que no, i aquest és el motiu que, un cop acabat el XI Congrés, fem sortir ja Rel i Llamp del congelador. La conversa —no la suma de monòlegs— és ara més que mai necessària si volem respondre a aquesta conjuntura que toca el més real dels lligams socials. Per molt menys ens hem mogut a d’altres llocs i en altres moments. Si aquesta Escola es va crear va ser amb una conversa i una elaboració constant sobre el real del grup analític. És el que vam saber fer en el moment de la seva creació, sempre amb l’entusiasme, amb el bon humor i amb el respecte per les posicions diverses. En sabrem ara, de nou? Ara, però, cal saber-ho fer amb el zero, xifra del subjecte d’aquesta experiència, sempre analítica, que anomenem Escola. Això vol dir també ara —No t’hi adormis! El que has obtingut no val pas més del que hi segueixis posant i apostant, del que estiguis disposat a arriscar-hi. Així doncs, Rel i Llamp convocarà properament noves reunions i impulsarà activitats en la lògica i l’orientació de la xarxa Zadig, seguint d’a prop també el que facin el seus nusos germans de Zadig-España i la resta de la xarxa internacional. Miquel Bassols (Coordinador de Rel i Llamp) 11 d’Abril de 2018 La Conversa podrà continuar per escrit a través del correu electrònic. Podeu enviar missatges, comentaris, propostes, a relillamp@gmail.com El Web de Rel i Llamp anirà recollint textos i contribucions: http://relillamp1.blogspot.com.es   [1]Cf. Jacques-Alain Miller, “Teoria de Torí”. [2]Jacques-Alain Miller, “Preàmbul” de l’Annuari de la Secció de Catalunya de la École Européenne de Psychanalyse1996. [3]El dia 30 de Gener de 2018 els col·legues de “La compagnie d’Erasme” van organitzar un Forum obert al públic amb el tema “El suïcidi dels Estats-nació”, dedicat a l’Estat de dret, les nacions d’Europa i Catalunya. Juntament amb mi, van intervenir-hi Alexandre Stevens, impulsor de “La Compagnie d’Erasme”, i Antoine Cahen, Secretari de la Comissió Llibertats Civils, Justícia i Afers interns del Parlament Europeu.El debat fou ampli i intens, prova del gran interès que el “símptoma Catalunya” té pels nostres col·legues belgues i flamencs. Les intervencions poden trobar-se a Lacan Quotidien i al Blog Zadig-España.   Primers Ecos  Vaig enviar un esborrany d’aquest text a uns quants col·legues que han tingut l’amabilitat de respondre’m amb observacions i crítiques que aprecio de veres. Fruit d’aquest intercanvi he modificat el text en algunes frases. Adjunto aquí alguns fragments dels comentaris que he rebut i que em semblen un bon inici de la conversa que demana la nostra Comunitat. Els propers podeu enviar-los a l’adreça de Rel i Llamp i seran publicats, complets i amb el nom de l’autor, en la llista electrònica només dels membres de la Comunitat de Catalunya. MB relillamp@gmail.com — "Sobre el 'silenci instal·lat', crec que seria interessant diferenciar, si és un silenci entre els col·legues que no parlem segons què, sota la base que 'ja sabem' el que pensa l’altre (i que no és el mateix que un), del silenci que s’hauria instal·lat en el nivell del treball d’escola. Personalment crec que són dos nivells diferents, i, al mateix temps, potser tenen una incidència: el prejudici faria de tap per tal que es pugui pensar què caldria i què no tractar des de l’Escola, des de la pertinença del discurs analític. La conculcació dels drets socials i polítics i l’ús de la repressió per part del Estat Espanyol... En aquest punt crec que hi caben altres lectures i matisos. No perquè no sigui així, sinó perquè no seria només així..." — “De fet no hi tocaria ni una coma. M'agraden molt les referències a la transnacionalitat, translingüisme i transidentitat. Són significants que he fet propis. Penso que l'actual situació dels drets civils i polítics a Catalunya i la deriva autoritària de l'Estat espanyol demanen una resposta per part de tots. En el cas de la Comunitat analítica penso com tu que cal que sigui dialogada, consensuada i que faci front a allò que amenaça l'exercici lliure de la paraula.” —“Llegeixo que el pas al congelador es va fer en gran part per no perjudicar el Congrés... secundàriament a les indicacions de les instàncies de la ELP. Ja ho havíeu dit a l’aturar l’activitat, em sembla, però ara em duu a pensar que això vol dir que Rel i Llamp remou alguna cosa. Doncs em sembla bé, potser és el millor que ens pot passar. Parlar per tal que resti tot igual sempre ens ha semblat bastant trist, oi? La divisió d’opinions és un risc que no hem de desconèixer, sí, ja n’hem tingut un tast abans del pas al congelador i és realment delicat. La política toca el gaudi dels cossos, no ens deixa indiferents. Caldrà maniobrar i comprovar fins on arriba el nostre saber fer amb el zero, com dius. Coincidim en la expressió “silenci instal·lat” i “greu situació”...” — “Crec que per rellançar de la bona manera "Rel i Llamp” en el debat de la xarxa Zadig caldria evitar la redacció d’alguns punts del redactat del teu text i abstenir-se d’utilitzar termes com: "silencis”, “pors” o “fugir de la discussió”. Per exemple, escrius: “És sorprenent el silenci que s’ha instal·lat sobre la greu situació́ que vivim, especialment a Catalunya, on la conculcació́ dels dret socials i polítics...”. També evitaria caure en comentaris sobre els tímids ("prou tímid") o bé insistir sobre el silenci ("Així́ i tot, el silenci persisteix"). No crec que es pugui “descongelar” res tal com estan les coses ara mateix. Tampoc ajuda massa parlar de la por ("o bé és la simple por?”). Segons el meu parer, crec que es pot rellançar el debat si et centres en la lluita pels drets civils i sobretot no caure en debats identitaris que puguin tancar portes.” — “Treure del congelador Rel i llamp és prudent. El silenci, o millor dit el taceo, i els estirabots d’uns i altres sobre —i aquí és on penso que pots considerar alguns afegitons—: 1) el futur d’Europa més enllà dels estats nació —penso que el que està esdevenint a Catalunya serà de referència en un temps a l’Europa que esperem que no mori en els mercats comuns i que, també, cal llegir-ho com la bona sortida al nacionalisme català—, 2) el desig de llibertat —expressió ben construïda en el text de Laurent pels Fòrums italians— és quelcom que de la subjectivitat contemporània cal que els psicoanalistes esbrinin —rere de la llibertat hi ha posicions del parlêtre diverses… però que sovint fan lligam entre les noves soledats i aïllaments de l’individualisme de masses. Tant un assumpte com l’altre podem debatre’ls… Ens convé fer-ho. Amb discreció. Tu ho has dit algun cop. Sorprèn la passió d’autoritarisme que trobem en les nostres files marcials… Sembla que l’infantilisme de la transferència ens estalviï dols de tota mena… També d’aquells temps llunyans on el NP i l’Èdip eren la balisa…” —“Me parece que restablecer la conversación es un paso importante, necesario, ante la situación tan alarmante que vivimos. [...] Respecto al primer gran párrafo no tendría nada que objetar ya que sitúas muy bien el punto de partido desde "Cero". En el segundo párrafo me gustaría mas "En souffrance" que "en el congelador" y creo que estaría bien explicar algo de las reacciones que se produjeron para su suspensión; ¿por qué no? Amén del asunto del Congreso. [...]Quizás dejaría al "Estat espanyol" fuera por el momento! Hay cosas que están en la raíz (estructural) de lo que sucede ahora y de eso da cuenta el silencio de la censura que vemos aparecer por todas partes y al que enfrentas muy bien con la acción lacaniana que ha de ser "sense por". —“Pel moment, la meva resposta és que es tracta de parlar, com sempre ho hem fet, de les formes en que en tot discurs de l’Amo es posa en joc l’esser de gaudi. Es tracta de fer-ho advertits, tenint cura del propi, i preservant l’Escola d’això. Evidentment, sense garanties. Però crec que aquest és el repte, en el qual es juga la nostra capacitat com a analistes per consentir a les discrepàncies.” —“Molt bé, Miquel, valent de fer aquesta aposta. Però aquí alguns dels meus dubtes, de les meves inquietuds: Zadig és per fer entrar la psicoanàlisi a la política i no pas a l’inrevés. Com fer-ho sense que això esdevingui una denúncia de les identificacions de l’altre? De vegades m’ha semblat que denunciem les identificacions dels altres fent ús de la “lange de bois” que ens és pròpia, massa cops. Aleshores em dic: ser psicoanalista és no tenir cap, cap prejudici. Si no ho podem fer en el debat polític, vol dir que tampoc ho sabrem fer a les consultes? És Zadig, doncs, un retorn sobre la nostra pràctica també? Com parlar de la política sens infatuar-nos del discurs analític? Només se m’acut una manera: parlar més des de la posició d’analitzants i no pas de psicoanalistes… Podrem, com a comunitat, estar-ne a l’alçada? Entenc que la teva aposta només es pot prendre des d’aquest punt de partida. Entenc que una veritable conversa només es pot donar si s’ha travessat l’imaginari. Tan de bo que ho sapiguem fer! Tan de bo sapiguem encarnar l’enunciació analítica també en el social! —"Voldria dir-te, d'entrada, que m'agrada molt el text, que és encoratjador i que divideix prou com per a sentir-se concernit. I que m'alegra molt que no hagis retrocedit a portar endavant Rel i llamp. M'interessa sobretot el desplaçament que hi percebo de la "qüestió catalana" al tema de la "conculcació dels drets civils i d’expressió". La qüestió catalana és sens dubte apassionant però em sembla que abordar-la directament la decanta, sense que es pretengui, a qüestions identitàries. I si això succeeix, la conversa es fa impossible. Almenys és el que se m'ha fet evident en els darrers mesos. No estic segur que els analistes estiguem a resguard del pes de les identificacions, sobretot si aquestes formen clarament part de la resta amb la que es resol el final d'una anàlisi. Abordar-la directament ha produït tensions diverses i, personalment, m'ha fet callar allí on es volia, on volia, el debat. La qüestió dels drets civils i d'expressió, de l'ús de la força, de l'autoritat, em semblen qüestions de molt més calat per a les que cap codi civil té respostes conclusives. Si la llei i, en el seu defecte, les normes, es mostren incapaces de regular l'expressió violenta en el cos a cos, no implica això que estem davant d'un real? La sortida de l'atzucac, que planteges en el teu text, és per a mi una invitació a l'elaboració. Per cert, la frase "El que has obtingut no val pas més del que hi segueixis posant i apostant, del que estiguis disposat a arriscar-hi" és un dard que toca el blanc! O no és això el que esperem dels post-analítics!" —"Em sembla un text de represa molt clar i cuidat, si un vol estar al lloc que ens pertoca: el d’escoltar les polítiques singulars, i de llegir la política del propi temps. Per escoltar cal sostenir el desig de saber, donant lloc a alguna cosa que causa diferència.... Seria desitjable que a l’Escola es puguin escoltar tots els posicionaments possibles […] hi ha molt a parlar: el silenci, la repressió, la persecució i la judicalització de les suposades llibertats d’expressió …  Miller ha estat fort en el discurs de la psicoanàlisi per la seva defensa incansable de la llibertat de la paraula, matèria primera del discurs que sostenim i que amb REL I LLAMP tenim l’oportunitat de fer-lo més viu i avançar des del més fort desig de saber fins al final, si en sabem prou. És molt bonic, i necessari, el no cedir al silenci, l’acomodament, la por, …. que com a analistes hem de poder posar a treballar, senzillament, perquè és això el que fem”. — "El teu text m’agrada molt i em sembla adient amb el moment que vivim a Catalunya.El debat hauria de ser en una llista tancada. No obert en Internet."  — "Me parece una buena idea “descongelar” Rel i Llamp para retomar el análisis de la situación política desde un punto de vista psicoanalítico. Si te soy sincera, por mi experiencia al haber hablado de ello con bastante colegas, te confieso cierto reparo. Es un tema tan polarizado… Quizá estaría bien desplazar el eje de la discusión hacia el déficit de libertades y derechos, sobre todo en relación a la libertad de expresión. más que sobre la cuestión específica del síntoma Catalunya."   — "Coincido plenamente en la necesidad de mantener un debate abierto en nuestra comunidad sobre la deriva autoritaria y muy inquietante que está tomando la situación política. Y,como señalas, ahora finalizado el Congreso y más aligerados de tareas, se abre un momento oportuno. Sobre el alcance y los medios del debate mi opinión es que, teniendo la perspectiva de los meses anteriores y de las actividades que ya realizamos, seria muy conveniente situar el "síntoma Catalunya" en el marco más amplio del conjunto de acciones represivas del estado español (tuiteros, periodistas, ley mordaza,...). El caso catalán se entiende mejor, manteniendo su especificidad, en esa negación de la singularidad que forma parte del discurso autoritario y cada vez más xenófobo de la derecha española. Por otra parte, creo que esta estrategia global sumaría más fuerzas, tanto dentro de nuestros colegas como en el exterior de la escuela y de la red Zadig en su conjunto." —“Crec que segueix actuant el silenci, en el si de la nostra comunitat i de la nostra escola, respecte al tema, recent i  tant important, de la pèrdua de democràcia i vulneració dels drets humans. Ho plantejo així de senzill  perquè crec que el més important en aquest present immediat es fer existir la conversació, en el si de la nostra comunitat i de la nostra escola, tant per fer respectar les singularitats com tu bé expliques en l’article d’avui, respecte de l’estat i l’autonomia, com per retornar a la democràcia i els drets de les persones empresonades i ben lluny de casa, per més patir d’ells mateixos, familiars i amics. Descongelar "rel i llamp” en aquests moments no sé si es una bona estrategia per fer existir la conversació sobre el tema entre tots els membres de la ELP que vulguin conversar.  Com fer-ho, perquè una cosa no empitjori l’altra?” — “Por mi parte te animo a que retomes la iniciativa de Rel i Llamp y convoques nuevas reuniones. La Conversación – no la suma de monólogos – es como siempre necesaria en la lógica de la Escuela, para tratar y cernir el real en juego del grupo analítico.” — “Quan es va crear [Rel i Llamp] era un objecte estrany, molts de nosaltres (m’incloc) no enteníem què era i per alguns es va produir un rebuig, mentre que per altres es van posar en marxa els temps lògics per mirar de entendre què era això i quina falta venia a senyalar (el que per cert no ve gaire de gust), i pot ser va passar també una mica de cada [...]Hem pogut verificar els últims mesos, a l’escena política i social al nostre país, fins a on pot arribar el rebuig i la repressió en aquest sentit, i el terrible patiment, per moltes persones, que es condensa en la frase lapidaria de “quieren romper España” [...] En segon lloc, dir-te que el teu text m’agrada molt. En la meva lectura, trobo una aposta ètica, decidida i amable, que inclou i convoca a cada membre, per intentar, una vegada més, obrir un espai de debat i de conversa. En aquest sentit, trobo fonamental que facis una referència directa al silenci instal·lat a la nostra comunitat. [...] Agraeixo llavors el teu text i la tasca dels companys del grup impulsor Rel i Llamp, i que surti del congelador en aquest moment dos. Sens dubte, el pitjor és continuar deixant que perduri el silenci.” — "La democracia es muy frágil, el estado de derecho lo es todavía más. De hecho, las democracias son un estado de cosas, un régimen, de lo más incómodo que hay. No hay nada más incómodo que un sistema democrático, de ahí que siempre esté en construcción porque siempre está en riesgo de desmoronarse... Es un trabajo incesante. Por ello mismo, no estoy seguro que a ese trabajo incesante le convenga el significante “Zero”, (el cual no me gustó desde la primera vez que lo escuché), pero sí que le conviene algún tipo de algoritmo que represente ese trabajo incesante que no tiene fin... Por tanto, sacar del congelador cualquier iniciativa que apunte en esa dirección será bienvenida. Y no sólo porque “És sorprenent el silenci que s’ha instal·lat sobre la greu situació que vivim, especialment a Catalunya, on la conculcació dels drets socials i polítics va de bracet amb un ús de la repressió per part de l’Estat espanyol...”, sino porque esa misma represión abarca a ese mismo Estat espanyol, y viene ocurriendo desde hace muchos, muchos años (la cantidad de colectivos despreciados, humillados, ultrajados, vilipendiados, etc., a manos de los aparatos administrativos del Estado es infinito) sólo que ahora se ejerce de forma todavía más intensa y extensiva con ley de fuego en mano de hierro -y siempre, siempre, siempre a conveniencia de parte. Como nada más y nada menos depuso en sede judicial un alto cargo de la autoritaria(1) administración del Estado ante otro juez -también autoritario y que por ello mismo no abrió de inmediato diligencias contra dicho cargo-, una ley: “Cuyo cumplimiento está por encima de la convivencia ciudadana”; es, por ahora, la frase del siglo. Así que, no es sólo que el asunto catalán y todo lo que conlleva sea el síntoma de una españolización que por ello mismo nunca lo es, ya que nunca se acaba de cerrar, por suerte, sobre sí misma, o de un autoritarismo que amenaza, si no lo ha logrado ya, convertir el supuesto régimen democrático en una democracia zombi. Sino que dicho asunto también es un síntoma para los sí mismos llamados catalanes. Y si esto es así, pues vaya, ¿qué hay de más irresistiblemente atractivo para un psicoanalista que un síntoma? Es el caramelo a la puerta de nuestra Escuela." (1) Por ahora, hemos optado, -muy, pero que muy a regañadientes-, ser educados en el uso de los significantes; por ahora. Eco dels Ecos   Després de rebre tots aquests comentaris, se’m fa més palès encara el convenciment que calia fer sortir Rel i Llamp del seu estat “en souffrance” —mai més ben dit— i trencar el silenci en què s’ha mantingut aquests darrers mesos. Aquests textos, un cop posats i llegits en sèrie, em fan entendre que aquesta Escola-subjecte és ben viva i que mereix la pena i el treball que hi posem. Només calia fer-li-ho saber perquè cadascun dels seus membres ho posés negre sobre blanc, cadascun a la seva manera, cadascun en el seu lloc de subjecte singular. Caldrà ara no aturar-se, fer córrer aquest regueró de pólvora i fer-lo arribar també als altres racons de l’ELP si ens és possible, despertar-la del somni de la neutralitat i del monòleg autosatisfet d’un mateix, per fer de Zadig el que ha volgut ser des del seu naixement: una extensió de l’Escola en l’opinió pública i en la política. Convido a cada membre a seguir contribuint en nom propi a un debat que hem sabut començar amb un to de respecte que ha de ser exemple per a tots els altres llocs de l’Escola. I enviar els seus textos i contribucions a l’adreça electrònica de Rel i Llamp. (MB) relillamp@gmail.com