Enraonar

Araceli Teixidó

Si parlem de política i de psicoanàlisi estem posant en relació dues de les tres professions impossibles: a educar i governar, Freud hi afegia psicoanalitzar. Que siguin impossibles no vol dir que no es puguin dur a terme, es duen a terme. L’impossible és relatiu a cada discurs. Si parlem de la paraula ens remetrem a la impossible transmissió integral del desig. Si parlem de ciència, on el significant és molt poderós a condició d’excloure el subjecte que la sosté i la seva enunciació, el impossible és saber ni dir res del subjecte i l’enunciació. Impossible en aquestes disciplines també remet a la naturalesa del material que s’hi trama: són tres disciplines que s’ocupen de les relacions humanes, les íntimes i les públiques, per tant que s’ocupen d’allò que no es pot resoldre d’una vegada i definitivament si no que permanentment ha d’estar obert i per revisar de nou.

Avui, en el cas de la política, es percep un desencís general i fàcilment es desencadena la desconfiança vers els que governen. Si ho pensem des de la perspectiva de la psicoanàlisi, em sembla que una de les causes d’aquest fet és la pèrdua del valor de la paraula. L’exigència de transparència en la nostra societat provoca la desconfiança en la paraula perquè aquesta sempre convoca a una dimensió aliena. La paraula no sempre és transparent i per això sol ser exclosa. No és que no es parli, però la paraula actual es limita al manual d’instruccions, a la publicitat i a la xerrameca. És per aquest motiu que avui es perd la dimensió altre de la paraula, l’inconscient, la dimensió de la interlocució i, per tant, del malentès del tal manera que continuar parlant mai introdueix esperança. En el capitalisme, marc actual de la societat, la paraula està impedida. Aleshores, quan s’arriba als punts de conflicte no hi ha més que la llei, la justícia i, on la llei no arriba, la força per dirimir. La llei i la força sempre han estat una alternativa com a marc i també al final del camí quan no hi ha acords i els punts als que s’arriba remeten al impossible. Sempre ha estat així. Però avui dia, el desacord el trobem a l’entrada i al no haver-hi dialectització prevista, s’ha de passar a la llei o a la força immediatament.

Hi va haver  un temps en que els parlaments eren els llocs on es desplegava la paraula i la democràcia, que també era un lloc de paraula. Però avui la paraula està proscrita perquè no és transparent ni és comptable. Avui s’ha reduït la democràcia a la seva mínima expressió: es compta cada persona com un vot i no cal debatre. Els que sostenen una o altre opció es plantegen persuadir, vendre la seva idea, però de cap manera s’intenta introduir una conversa veritable. Hi ha propaganda però no hi ha converses. Tal com està plantejat, es tracta de guanyar i tenir més vots per imposar una manera de fer. Així veiem, per exemple, com a l’estat espanyol es canvia de model educatiu a cada nou canvi d’orientació de govern. S’impedeix per tots els medis la reflexió conjunta i la crítica.

Això deixa els subjectes de la política sense dignitat. Al perdre la paraula, al perdre la possibilitat de conversar, al intentar sostreure’s de l’opacitat que la paraula comporta, es perd la dignitat dels subjectes. Com deia Valéry “sans oubli, on n’est que perroquet”: sense oblit, no s’és més que un lloro. Sense la opacitat de la paraula no s’és més que un robot.

Als catalans ens agrada enraonar i tenim aquesta paraula tant bonica per dir-ho, paraula que evoca el posar en raons allò que es desitja o allò que ja s’ha decidit, poder donar raons. Enfilar perles de raó envoltant i intentant avançar sobre allò del que finalment no es pot donar raó. S’ha d’enraonar per poder fer avançar els punts de detenció, de conflicte, de malentès.

La manera de fer actual, a més de malmetre la política, fa perillar la psicoanàlisi per aquesta pèrdua del valor de la paraula, pèrdua del valor del diàleg, de la conversa, que està impedida pel discurs imperant sigui quina sigui l’opció política que s’esculli. De vegades es diu que tal o tal ideologia posen en risc la pervivència de la psicoanàlisi, però el que la posa veritablement en risc, al meu entendre, és la descreença en la paraula.

Parlar per convèncer no és el mateix que parlar per trobar els camins de solució als problemes. En aquest ús de la paraula, s’ha de comptar amb les necessàries cessions: parlar inclou cedir en determinats punts perquè en política sempre es tracta de parlar amb aquells amb els que l’acord és difícil, fins i tot, o precisament, amb els que no hi ha acord.

Com tornar la dignitat del impossible a la política? Per trobar els camins, haurem d’enraonar.